Riure és contagiós

Riure

Jo no havia estat mai una persona de riure. Sí de somriure, molt. Quan miro les fotos de quan era petita o alguns vídeos d’aquells en baixa qualitat que gravaven els meus pares, normalment hi aparec somrient.

Però sóc més aviat una persona seriosa. Sempre m’havia costat molt fer una riallada. Hi havia poques coses que em fessin riure de debó.

Fins que un dia vaig descobrir el poder del riure. Poc a poc, farà uns deu anys, o potser una mica més, vaig començar a fixar-me en la reacció dels altres quan jo reia. I era una reacció molt positiva!

Quan reia aconseguia que els altres, com a minim, somriguessin. I això, automàticament, els feia estar més amables amb mi, els sentia més propers. I el sentiment semblava mutu. Ells i elles em sentien més propera a mi també. La gent estava més predisposada a parlar amb mi, a estar amb mi. I vaig comprendre que, el riure, seria una potent arma amb la que jugar si em volia dedicar a fer de psicòloga.

Així que vaig decidir fer un experiment amb mi mateixa. I si aconseguia riure més?

Dit i fet. Vaig començar a riure més. Intentava trobar-li el costat divertit a tot, i reia. No somreia, reia. Amb riallades.

Al principi, certament, les riallades eren una mica forçades. I els meus amics ho notaven “Sílvia, si no et fa gràcia, no cal que riguis”. Però ho deien somrient amb els ulls, perquè tot i ser forçada, era una riallada.

Poc a poc el meu cos, el meu cervell, tota jo, em vaig anar acostumant a riure. A riure amb grans riallades. I poc a poc anaven sent menys forçades, molt més naturals.

I no és només que els altres comencessin a veure’m més propera, més planera i menys seriosa, és que quant més reia, més ganes tenia de riure. Jo mateixa m’havia contagiat les ganes de riure.

Ara, després de més de deu anys practicant el somriure, el riure i les riallades i observant la reacció de la gent davant d’elles, puc dir que estic contenta i orgullosa d’haver aconseguit “canviar-me”. I m’enorgulleix enormement sentir com algú, algun dia em diu: “m’encanta que siguis tan riallera”.

I a mi m’encanta ser-ho. :)