Amor romàntic: els mites

amor romàntic

Aquesta imatge resumeix bé el tema de l’amor romàntic…

La meva adolescència va transcòrrer a la dècada dels 90, envoltada de grups de música i pel·lícules que ens “flipaven” a tots, a mi i als meus companys de classe de llavors.

I corejàvem les cançons, tant hi feia si eren en català, en castellà o en anglès, la qüestió era cantar ben fort, ben apassionadament, i, si la cançó era romàntica encara més. I si era romàntica i lenta, i et pillava en un dia en el que el noi que t’agradava no t’havia fet ni cas, llavors la cantaves amb tot el sentiment, entre llàgrimes desesperades i sanglots amagats per a que els pares no preguntéssin, un cop més, perquè caram ploraves.

I amb les pel·lícules passava igual. Titanic (oh! Quin “pel·liculón” d’aquells que fan història!) va marcar un abans i un després en els adolescents d’aquella època, sobretot en les adolescents. Hi havia noies de la meva classe que l’havien vista centenars de vegades i encara ploraven com a magdalenes quan la Rose se n’adonava que el seu estimat estimadíssim s’enfonsava en l’aigua gelada. Snif! I vinga a veure la pel·li, i vinga a plorar, i quan acabava la pel·li et posaves la banda sonora per seguir plorant una estona més, com una bleda, per la Rose i el Jack i el seu amor que transgredia les normes.

Ai, beneïda adolescència i totes les seves emocions i sentiments a flor de pell. Què tendre, què bonic, i què feliç va ser la meva, malgrat tot. :)

L’amor romàntic a les cançons i les pel·lícules

El cas és que les cançons, igual que les pel·lícules, formen part del subconscient col·lectiu. Com que ningú ens va educar en les emocions, ni en l’amor, la única referència d’amor “veritable” que teníem eren les cançons i les pel·lícules. I clar, en aquell moment, semblava que allò de patir per amor era la única manera d’entendre l’amor i el desamor.

Però ara hem crescut. Ara ja som adults i adultes amb seny, ara ja sabem que l’amor no és ben bé allò que ens ven Hollywood, oi? Sí, ho pensem, però no ho sentim. Molta gent encara sent que el seu amor “no és de veritat”, perquè no s’ajusta a la idea d’amor que ens han venut les cançons i les pel·lícules.

I és que l’amor romàntic és un mite, sí, però el tenim tan interioritzat que ens sembla mentida que no pugui ser “veritat”.

Els mites de l’amor romàntic

Arrel de tota aquesta no-educació emocional, que hem delegat a les pel·lícules, els llibres i les cançons, en l’imaginari col·lectiu s’ha anat conformant una idea de l’amor, de les relacions i de la parella que poc té a veure amb la realitat.
Anem a veure alguns d’aquests mites de l’amor romàntic:

  • L’enamorament dura per sempre: fruit de la confusió entre “enamorament” i “amor” apareix aquesta idea. I perquè? Doncs perquè les pel·lícules (i els llibres) acaben just en el moment en què comença la relació de parella, per tant l’enamorament està al màxim. I perquè les cançons i els poemes s’escriuen, sobretot, quan un està extasiat amb l’enamorament. Però l’enamorament passa, i deixa pas a l’amor, o a la no-entesa, i llavors arriba la ruptura. Però l’enamorament no pot ser etern, no ho busquis, que no ho trobaràs.
  • taronjaSi m’estima, sabrà què vull: se suposa que la nostra parella ens ha de llegir la ment. Perquè sí, perquè només l’enamorament és suficient com per a desenvolupar la telepatia. Doncs bé, o parles i t’expliques, o per molt que el/la miris fixament, no hi haurà manera de fer-li saber què necessites.
  • Si hi ha amor, hi ha parella: doncs a vegades no. A vegades hi ha amor i “només” hi ha sexe, un sexe que pot ser molt satisfactori però que no et vinculi de forma estable a aquella persona. O a vegades hi ha amor i no hi ha parella, ni sexe, ni res, perquè les circumstàncies no ho permeten (quantes parelles no ho poden ser perquè viuen a molts quilòmetres de distància i no hi poden posar remei…)
  • Si la meva parella té gelos és que m’estima de debó: quant de mal ha fet aquest mite. Els gelos no són sans, en cap de les seves versions. Els gelos només serveixen per a justificar comportaments de control i submissió. En una relació de parella sana, entenem que l’altre té la seva vida i confiem que no anirà “pels puestus” embolicant-se amb d’altres.
  • Tothom té la seva “mitja taronja”: com si anéssim pel món sense una part de nosaltres. Com si calgués algú per a completar-nos. No, perdoneu, som éssers complets, tots i cadascun de nosaltres, i la parella no hauria de ser aquella persona que ens completa, sinó aquella persona que camina al nostre costat.
  • Quan tens parella, has de renunciar a moltes coses: l’amor NO és, ni hauria de ser, una renúncia a la resta de coses. Si tens parella pots (i has de) seguir sortint de festa amb els amics, pots (i has de) seguir treballant, estudiant, i quedant amb els amics a fer un cafè quan et vingui de gust.

Segur que n’hi ha mil més, però crec que aquests ja il·lustren prou bé el que venia dient, oi?

Problemes de l’amor romàntic

Si ens basem en tots aquests mites per a conformar la nostra idea sobre l’amor i les relacions, probablement acabem tenint relacions basades en el control, en la inseguretat, en la dependència emocional.

Per tant, creure’ns aquests mites fa que les nostres relacions siguin complicades i no massa sanes.

T’hi sents identificat o identificada? Que sàpigues que es pot treballar per a allunyar-nos d’aquestes idees d’amor que acaben fent que ho passem malament. Escriu-me un mail i en parlem! :)

Nom:

Correu electrònic:

Telèfon:

Missatge:

Assegura't d'haver escrit bé la teva adreça de correu electrònic. Si hi ha alguna errada serà impossible que poguem posar-nos en contacte.

By |dimarts, març 1, 2016|Categories: Parella, Reflexions en veu alta|Tags: , |