A vegades entenem l’enamorament com aquell estat en el que se’ns altera la consciència, no sabem ni com ens diem, perquè estem contínuament pensant en l’altre, fantasejant, suspirant per ell/a. Però això és només un tipus d’enamorament, cada cop tinc més clar que cadascú pot sentir-se enamorat de maneres molt diferents.

L’altre dia parlava amb un amic meu per Whatsapp sobre aquest tema, precisament. I quan portàvem una estona parlant-ne me’n vaig adonar que valia la pena compartir la conversa i les reflexions que hi vam fer, tot i que no vam arribar a cap conclusió concreta. Però crec que donen per a pensar una estona.

Us presento al meu amic, per a que tingueu una mica més de context per a entendre la conversa. Li direm Jaume. En Jaume té gairebé 50 anys, està casat amb una dona des de fa molts anys i des de fa també molts tenen una relació oberta, acordada per tots dos i que funciona molt bé. Tenen els seus espais de parella, i també tenen la llibertat de poder anar amb altres persones si els ve de gust, sense que això suposi cap problema.

A partir d’aquest context vam tenir la següent conversa:

  • Sílvia:
    Jaume, tinc un dubte filosòfic. Què diferencia, per a tu, l’amor cap a una amiga molt íntima amb la que tens sexe de l’enamorament?
  • Jaume:
    A veure… El sexe amb una amiga íntima es brutal, m’encanta que hi hagi l’amistat que ho faci especial. Hi ha molt bon rotllo, me l’estimo molt… però en l’enamorament no només vull sexe, vull fer plans de vida, compartir-ho tot.
  • Sílvia:
    Uhm…
  • Jaume:
    L’enamorament em convida a conviure. Respectant l’espai de cadascú, eh? Tinc clar que amb una amiga íntima vull compartir moltes coses… Però que cada un té la seva vida i la seguirà tenint. És complicat d’explicar…
    Tu com ho veus?
    (Això dona per una conversa molt llarga i interessant…)
  • Sílvia:
    Llavors, entenc que la diferència és la convivència, purament, per a tu? És a dir… entenc què vols dir, crec, però clar, certament una cosa està molt a prop de l’altra, i depèn en tot cas també de l’amiga en qüestió. I en realitat l’enamorament és una cosa d’un sol, independentment de l’altre.
    No sé si m’explico. Tema per debat intens, sí ;)
  • Jaume:
    Sí, estic d’acord… Potser hi ha nivells d’enamorament.
  • Sílvia:
    Uhm… Sí, potser en entestem, socialment, en posar-hi una etiqueta absoluta a allò que és un contínuum.
  • Jaume:
    Són etiquetes…. exacte, i no són tan delimitades com pensem. Qui diu que l’estimació per una amiga íntima amb qui tens bona relació i bon sexe no és un estat d’enamorament? Jo diria més: d’amor. I l’amor no és només cap a la parella pròpia.
  • Sílvia:
    Però llavors com justifiques “l’elecció d’una parella”? En funció de si està més a l’extrem del contínuum assumint que pot arribar algú que estigui encara més a l’extrem?
  • Jaume:
    L’elecció de parella, penso que és un instint tan bàsic com el del sexe… De fet va néixer com a tal…
  • Sílvia:
    Crec que la clau és el terme “estat d’enamorament”. Sí senyor. Potser hauríem de deixar de dir “estar enamorat” per a dir “sentir-me enamorat”.
    Què vols dir que “va néixer com a tal”?
  • Jaume:
    Primitivament els humans només teniem el sentit de la reproducció. La monogàmia i emparellament va néixer de la necessitat de que fossin els nostres descendents els que donessin continuitat a les nostres pertinences.
  • Sílvia:
    Per tant, vols dir que triem com a parella estable aquella persona a qui sents més fiable?
  • Jaume:
    No explícitament. A vegades confiem a una amistat intima el que no confiem a la parella, en alguns aspectes. Senzillament perquè coneixes a un i l’altre…
  • Sílvia:
    Ja…
  • Jaume:
    La conversa dóna, dóna per molt!
    Jo crec que hi ha una diferència important entre estar/sentir-se enamorat i estimar a algú.
  • Sílvia:
    Per a mi això és més senzill, estimes a algú quan s’ha passat la fase d’enamorament, però crec que en totes les relacions, inclús en les d’amistat, passem per una fase d’enamorament. És a dir, jo sempre dic que ens podem fascinar amb la gent, enamorar-nos fàcilment, però pot durar poc. El “subidón” de conèixer a algú, de voler saber-ho tot d’aquella persona, de voler compartir estones sense parar… I quan passa aquesta fascinació inicial, arriba l’amor. L’estima, el sentiment pausat.
  • Jaume:
    Vale, el “subidón” normal, el canvi, la novetat, fins i tot en conèixer una nova amistat pot passar, després passa el que dius, la cosa es posa a lloc… I s’estableix un amor o una amistat… el que sigui…
    Podríem dir que ens enamorem d’un amic/ga sabent que serà això, un amic, que no és un enamorament de parella? Potser també…
  • Sílvia:
    Ja, però la pregunta és… com caram ho sabem, que no és un enamorament de parella?
  • Jaume:
    No ho sabem…  Rebem estímuls, tenim sentiments, el que fem és aprendre a gestionar-los, a donar-hi resposta.
  • Sílvia:
    Doncs aquí anava jo, reprenent el fil de la qüestió. Pot ser que una noia i tu estigueu potser en el mateix punt, però ella ho projecti cap a una altra banda? Que ella vulgui la mateixa relació però posant-li un nom que tu no li dones?
  • Jaume:
    Podem voler arribar a punts diferents, suposo. Jo tenir clar que és una bona amiga… i ella que vulgui més que això. Potser fins i tot exclusivitat.
  • Sílvia:
    Exclusivitat, aquest segurament és el punt important per a la resta dels mortals.
  • Jaume:
    Exclusivitat sexual especialment… Ara em preguntava. Voler passar moltes estones amb algú, voler-ne saber tot, confiar, intimar, voler compartir molt… És enamorament?
  • Sílvia:
    Jajajajaja! M’estàs tornant la pregunta, Jaume! xD
  • Jaume:
    La pregunta era com sabem si és enamorament això d’un amic amb qui vols totes aquestes coses? Realment el nom fa la cosa?
  • Sílvia:
    Doncs això.  Jo crec que sí és enamorament Però que dir-ho fa com…. uhm… por? Vertígen? Perquè tenim associat l’enamorament a un tema molt passional, molt de Romeu i Julieta… molt seriós. No?
  • Jaume:
    No, no en fa. Això és el que ens ha venut la societat… En el sentit dels amics, aquest enamorament pot ser amb diferents amics, no?
  • Sílvia:
    Ja, però al final els noms de les coses estan per a això, per a fer-los servir. El problema és quan no trobem un marc comú de referència.
    D’acord, en el sentit dels amics pot ser amb diferents amics, i en el sentit de la parella és exclusiu? I llavors, el poliamor? On queda?
  • Jaume:
    El poliamor jo el veig més com a multigàmia. Perquè d’amor en donem a moltes persones.
  • Sílvia:
    Bé, posa-li el nom que vulguis! Jajajaja!
  • Jaume:
    Et plantejo una situació molt personal. Tinc una amiga amb qui tinc ganes de passar estones, de follar, de compartir temps, de fer coses, de saber… De confiar i explicar-li allò meu més íntim.
    Com n’hi diem d’això? Com has dit tu, expressar-ho així, fa por? Vertígen?
  • Sílvia:
    Doncs tornem a ser al cap del carrer. Però vaja, crec que podem concloure que és un tema de nomenclatura… i al menys, pel que fa a mi, posar etiquetes a les coses no és una cosaque m’agradi massa. Tot i que, fent referència al tema inicial, està clar que a vegades és important per a entendre les coses.
  • Jaume:
    Com a mínim per saber per on anem. El problema és que el llenguatge és limitat, no permet expressar tots els matisos.
  • Sílvia:
    Però és la única cosa que tenim per a arribar a consensuar què, no? No sé…
  • Jaume:
    Sí, clar. Però es pot parlar, matisar, saber que pensen l’un i l’altre. Imagina! Si jo per anar a dinar o sopar amb una amiga de feina, o portar-li la rosa per Sant Jordi ja em deien que estava enamorat!

 

I a partir d’aquí la conversa se’ns en va anar cap a altres temes que no venen al cas. Ja us he dit que no vam arribar a cap conclusió, però crec que deixa la porta oberta a la reflexió. M’encantaria que puguéssis reflexionar tu també, lector o lectora, i que comparteixis amb mi les teves impressions. Ja sigui deixant un comentari aquí mateix o per Twitter (@SilCatNa) o per mail (info@silviacatalan.com).