La por que paralitza

Avui em ve de gust compartir amb vosaltres un article més personal del que acostumo a fer. No tant centrat en la sexologia, ni posant-me tan clínica com acostumo, sinó més centrat en una reflexió personal que crec que és interessant compartir.

Aquest diumenge vaig anar d’excursió amb els meus pares i el meu fill. Vam decidir fer una ruta petita, el petit és molt petit (2 anys i mig, encara no arriba) i es distreu literalment amb una mosca passar, i el que un adult pot fer en 25 minuts ell ho fa en una hora i pico. Bé, el normal per a la seva edat, trobo.

El cas és que vam triar un camí de Collserola al que he anat diverses vegades, a propet de Barcelona per no haver-nos de desplaçar massa amb el cotxe i bonic i tranquil per a fer una passejada agradable (i trobar fulles i pinyes i mira-mama-una-pedra).

Aquest camí només té un problema, i és que és molt, molt, molt freqüentat per ciclistes. He de dir, posem-ho per davant, que tots els que m’he creuat sempre que hi he anat, han estat molt amables i han reduït la marxa en passar pel nostre costat, com ha de ser.

Els meus pares són uns avis normals. Malcrien al nen tot el que poden i pateixen per la seva integritat física d’una manera que jo no faig (dec ser una mare una mica despreocupada, vés), vaja, molt bons avis. Total, que quan hem començat a caminar cada cop que vèiem que s’aproximava una bicicleta, els meus pares corrien a protegir el petit amb un “vigila, Lluc, una bici!”.

El meu fill és meravellós, però bastant poruc (o molt respectuós amb les coses potencialment perilloses, més aviat). Així que cada cop que mons pares sortien amb un “vigila Lluc!”, ell es quedava petrificat, amb cara de por i després només volia braços i costava Déu i ajuda fer-lo caminar de nou.

Al final, l’he agafat un moment en braços, i li he dit: “Lluc, ara vindran més bicicletes (cara de pànic), però no passa res, saps què farem? Ens posarem a un costat del camí i els direm: “adéu bicicletes!!!” i ja veuràs com ens saluden!”. Tot això, per descomptat amb un somriure d’orella a orella.

Sembla que l’he convençut. Ha començat a caminar de la meva mà i quan s’aproximava una bici, els he fet un gest als meus pares per a que no diguéssin res, m’he ajupit al seu costat i li he dit: “mira! Ve una bici! Ens posem aquí al costat, i saludem?”. I ell, tot somrient ha fet un “adéu bici!”. I el ciclista li ha respost igual.

Zero drames. I després, amb totes les bicis que han anat passant, ell ja ho ha anat fent sol. Somrient.

I ara estareu pensant si vinc a vendre-us lo bona mare que crec que sóc. I no, no és això. Simplement volia fer un parell de reflexions sobre això.

La primera és que la por és quelcom condicionat. Quan alertem als nens petits (i quan li diem a algun adult també) amb un “vigila!”, o amb un “cuidado!”, o amb un “et faràs mal”, estem contagiant-los la nostra por. Val més protegir-los, primer de tot, i explicar-los com fer-ho sense alterar-nos (sempre que es pugui i no sigui una situació d’emergència, clar).

La segona és que, a vegades la por a allò desconegut, a allò que pensem que ens pot fer mal, ens paralitza. Ens bloqueja, ens fa quedar-nos al mig del camí, amb el risc que això comporta, i necessitem que algú vingui a salvar-nos. Però si ens apartem una mica i deixem passar allò que ens fa por, amb un somriure i mirant-lo directament, el més probable és que passi de llarg i no ens faci cap mal i, sobretot, que perdem la por a la següent vegada que ens hi haguem d’enfrontar.

By |dilluns, octubre 16, 2017|Categories: General, Reflexions en veu alta|Tags: , , |