La importància de la comunicació en parella

Comunicació en parella

Aquests podrien ser la Marta i l’Ignasi, compartint un sopar mexicà

La comunicació en parella és el pilar fonamental sobre el que haurien d’assentar-se la resta de característiques d’una parella estable.

Aquesta frase és la meva gran màxima quan treballo en teràpia de parella. I en teràpia individual també acostumo a recalcar-ho molt. De debó crec fermament en la importància de la bona comunicació en parella, de poder parlar de tot i més amb la persona que hem triat per a fer camí.

I, relacionat amb això, avui volia compartir amb vosaltres una anècdota que em van explicar l’altre dia a consulta uns pacients de teràpia de parella.

La Marta i l’Ignasi

Us poso en antecedents: la Marta i l’Ignasi (noms ficticis, clar) són una parella de llarg recorregut. Porten junts vora 20 anys i tenen dos fills en comú: un de 11 i una de 7. Van venir a consulta farà uns sis mesos, el motiu era bàsicament, que feia temps que no tenien relacions sexuals.

Quan una parella d’aquest tipus arriba a consulta el primer que fem és descobrir els pilars que els uneixen. Fem un repàs a com es van conèixer, què els va atraure de cadascú, quines coses els agradaven al principi que després es van convertir en molestes, quines coses del present els agradaria mantenir, quines els agradaria canviar…

Des del principi vam veure clar, tots tres, que el seu problema eren les dificultats de comunicació. Ella sempre disposada a sacrificar-se per la casa i la família, ell sempre disposat a fer més hores que un rellotge a la feina, i desitjant que arribi el cap de setmana per descansar.

Vam començar a posar temes sobre la taula: la decisió de tenir fills, els canvis de casa, les tasques de casa i la seva repartició, la relació amb els fills, els models educatius… ens en vam adonar que molts d’aquests temes, encara que sembli mentida, no els havien debatut, simplement havien anat fent i els havia anat sortint prou bé.

Entrant en la dinàmica sexual

Arribats a aquest punt, en el que la comunicació entre els dos (i amb els seus fills, de retruc) havia millorat bastant, un dia van venir a consulta i em van dir: “val, Sílvia, molt bé tot això, però del tema sexe, seguim sense trobar-nos, eh?”.

I tenien raó. Havíem deixat el tema sexe de banda. Bé, no és cert, en realitat el tema sexe en una parella estable normalment ve de les ganes de passar estones amb ell o amb ella. Si no ens comuniquem, si sentim que no tenim res a dir-nos amb aquella persona o que no se’ns escolta, és molt difícil que tinguem ganes de sexe. Per tant, havíem estat fent un treball sexual indirecte. Així els hi vaig explicar.

Però com que, certament, havien avançat molt en el tema de la comunicació, vam començar a posar sobre la taula el tema sexual. Vam començar a parlar directament de què recordaven que els agradava més al llit, de quines coses trobaven a faltar, de com és trobaven cadascú amb ell/a mateix/a… Va ser fantàstic veure com es sorprenien de les respostes de l’altre. Un altre tema del que havien parlat molt poc.

Així que aquell mateix dia van sortir de la consulta amb un experiment per fer a casa: havien de trobar un vespre per a tenir una cita fora de casa per a poder continuar parlant sobre sexualitat. No calia que es gastessin diners: un passeig, una estona asseguts a la platja, una cervesa en una terrassa… el que fos.

La importància de la comunicació en parella

A la següent visita els vaig preguntar si havien aconseguit la seva fita. Em van dir que no, que no havien trobat amb qui deixar els nens. Decepció. Si una parella no és capaç de trobar una estona en dues setmanes per a tenir una cita, tot i proposar-s’ho (i malgrat tenir fills, que en aquest cas ja no són bebès), no sol ser massa bon indicador.

Però m’ho van dir mig rient. I em van dir: “no ho hem fet, però ens hem comunicat molt“. Encuriosida, els vaig demanar què volien dir.

Veuràs, va dir ell, resulta que jo volia portar-la a sopar a un lloc que hem anat moltes vegades. Li vaig dir que la portaria al seu mexicà preferit.

Aquí es van posar a riure els dos. I ella va continuar la història.

Vaig recordar que la intenció era comunicar-nos i li vaig dir una cosa que li hauria d’haver dit feia molt de temps: que no m’agrada el menjar mexicà.

Aquí reien molt, tots dos. I jo em vaig contagiar del riure, perquè ja veia per on anava la cosa.

Doncs res, va dir ell, que portàvem 4 o 5 anys anant dos o tres cops a l’any a un restaurant mexicà que a mi tampoc m’agradava, perquè pensava que a ella li encantava!

I ella es va explicar:

La primera vegada que hi vam anar, ell va dir que li havien recomanat el lloc i va preparar una cita fantàstica. En acabar, jo vaig dir que havia sopat molt bé, tot i que en realitat m’havia deixat bastant indiferent, però per no ferir-lo…

Llavors l’Ignasi va donar per fet que realment m’havia agradat molt, i jo mai em vaig atrevir a dir-li que no m’agradava, perquè pensava que l’escollia perquè a ell li encantava.

Riure generalitzat. “Això m’heu de deixar que ho posi com a article a la meva web, que de debó que és per agafar-vos als dos i fer-ne un llibre!”. Em van dir, entre riures, que sense problema i aquí us deixo l’anècdota per a que hi reflexioneu i en traieu les vostres pròpies conclusions, igual que van fer ells.

Si creus que necessiteu ajuda per a millorar la vostra comunicació en parella, podeu posar-vos en contacte amb mi a través d’aquest formulari, sense compromís, i en parlem. 

Nom:

Correu electrònic:

Telèfon:

Missatge:

Assegura't d'haver escrit bé la teva adreça de correu electrònic. Si hi ha alguna errada serà impossible que poguem posar-nos en contacte.

 

By |dilluns, març 19, 2018|Categories: Parella|Tags: , , |