Ja fa dies que vaig publicar un fil a Twitter, fruit del meu malestar per alguns comentaris que havia rebut per part d’homes masclistes que deien que, per culpa del feminisme, avui en dia ja no es podia ni mirar una dona pel carrer. Se’m va acudir la manera d’explicar-ho i com que va tenir molt d’èxit a Twitter, ho vull deixar també per aquí per escrit.

Reproducció del fil

Partim d’una premissa bàsica que és la que defenseu: és impossible controlar els pensaments i els instints. Us ho puc arribar a acceptar. És difícil que passi una persona atractiva per davant i no s’activi el cervell (i el cos, a vegades) en mode sexe (no és ben bé així, però no em posaré a discutir ara sobre si és possible el control del pensament i tal, perquè ens desviarem de la qüestió principal).

Doncs d’acord. Veus una noia atractiva pel carrer i el teu cervell pensa “buah, què bona que està”. I, potser, el teu entrecuix respon a l’avís del teu cervell. I això no es pot controlar. D’acord. Ningú t’està demanant que evitis concretament això.*

El que se’t demana que controlis i evitis fer és fer-li saber a aquesta persona que ha despertat els teus instints.

“Sí, però és que les feminazis es queixen perquè les miren! I mirar és lliure!!!”

Bé, no em negaràs que hi ha moltes maneres de mirar, no?

Anem a pel paral·lelisme de l’assetjament

Imagina que vas caminant per una zona amb molts restaurants amb terrassa. Passes pel costat de moltes persones dinant i tu tens gana. És fàcil que la vista se te’n vagi cap al menjar. Fins i tot que fantasiegis amb la possibilitat de menjar-t’ho.

A tots ens pot passar, oi? Mmmmmm… em menjaria aquell plat de pasta que està menjant aquell senyor…

Però oi que no et pararàs davant del senyor a bavejar sobre el seu plat? Oi que no et quedaràs mirant-lo fixament amb ulls de desig?

Oi que no xiularàs de lluny a aquest senyor i quan et miri li diràs “eh! Em menjaria la teva pasta!”?
Oi que encara menys t’aproparies a la seva taula i intentaries menjar-te una mica del seu plat?

Oi que no??

Doncs per què ho fas amb les dones?

Per què et quedes aturat veient com passa? Per què li fas saber amb la teva mirada que et ve de gust? Per què li xiules i li dius coses? Per què et creus amb el dret de tocar-la?

Per què li tens més respecte a un plat de pasta que a una dona???

En resum, i per si no queda clar:

Pensa el que et doni la gana. Fantasieja tot el que vulguis. Però no faltis al respecte. No assetgis.

I punt.

[*tot i que quan ets feminista comences a veure a les dones més enllà del seu component purament sexual i, per tant, aquests pensaments passen a formar part d’una esfera més privada que la del carrer, però tampoc vull que ens quedem encallats aquí].