Aquesta frase, “els homes sempre en tenen ganes”, és d’aquelles afirmacions que ronden pel coneixement col·lectiu. Com a societat tenim una sèrie de creences que ens guien en moltes de les nostres accions, i una d’elles és aquesta.

Aquestes creences, per generalitzades, es donen per bones. S’accepta que és així. Si tothom ho diu, serà cert, no?

Doncs aquesta és la base dels prejudicis i de la discriminació. Potser hem de començar a avaluar les coses que pensem que són certes i posar-les al lloc que toca, no?

Els homes sempre en tenen ganes?

No. I aquí hauria d’acabar la resposta. No és cert. Podeu preguntar-li a qualsevol home que tingueu a prop. No, no sempre tenen ganes. No els ve de gust el sexe a totes hores. No a tots. I no sempre.

I doncs, d’on ve aquesta idea? “Si el río suena, agua lleva” que diria la meva senyora mare. Doncs sí, clar, com totes aquestes creences es basa en una mitja veritat que s’ha anat deformant.

Doncs resulta que no és que els homes tinguin sempre ganes, sinó que al llarg de la història se’ls ha permès:

1) Tenir-ne més ganes sense que s’hagin de sentir culpables

2) Poder-ho dir sense embuts

I clar si sumem les dues coses tenim com a resultat que els homes, històricament, ho han tingut molt més fàcil per sentir les ganes de sexe i per poder-les comunicar sense que se’ls digués depravats, guarros, nimfòmans… que són només uns quants exemples de com se’ns ha anomenat històricament a les dones que ens hem atrevit a dir que el sexe ens agrada o que el gaudim. 

Però no és només això, també hi ha un fet biològic, que diríen alguns. De fet no us en parlaré en aquest article sobre les diferències evidents que té el fet de tenir penis o de tenir vulva, ja ho vaig fer en el meu article Toca’t El Cony, del qual n’estic especialment orgullosa, així que us convido a que us el llegiu si no ho heu fet encara. 

Llibertat sexual 

Recordeu la vostra època d’institut? La vostra adolescència? Intenteu fer memòria… quantes vegades vau sentir parlar de la masturbació masculina? I del desig sexual masculí?

Probablement vau sentir com els nois parlaven de les seves masturbacions. De quantes vegades “se l’havien pelat” ahir o de com “se’ls havia empinat” veient a tal actriu a la tele. Fins i tot potser vau presenciar com feien gestos obscens davant vostre o a les esquenes de “la tia bona de l’insti”. 

Quants insults rebien aquests nois per part dels seus iguals? Probablement cap. Potser algun “guarro!” d’alguna noia que, automàticament, era titllada d’estreta. 

M’equivoco? Probablement no. 

Ara penseu el mateix en femení. Quantes vegades vau sentir parlar de la masturbació femenina? Teníeu alguna amiga que parlés obertament de com es masturbava? I del desig sexual femení? Alguna vegada havíeu sentit una noia dient que s’havia posat calenta veient a l’actor de torn a la tele? (ja no parlem de si havíeu sentit alguna noia que parlés de com s’excitava veient a l’actriu de torn, que això ja devia ser com trobar un unicorn volador). 

Probablement mai vau sentir una noia explicant la seva sexualitat. Potser sí, però en petit comité, a la seva millor amiga i morta de vergonya. I vigila que no se n’enteri tothom. Per què? Doncs perquè no vull que em diguin guarra, escalfabraguetes, nimfòmana… 

Veieu la diferència? Si no la veieu, torneu a llegir-ho tot, i així fins que ho veieu clar. 

El sexe culpable

D’això que acabo d’explicar se’n deriva la culpabilitat que senten moltes dones davant del sexe. A la meva consulta han arribat dones de totes les edats que expliquen que quan es masturben, es senten culpables, brutes, guarres, putes… Tot això són paraules que es diuen elles a elles mateixes després de regalar-se una estona de sexe. 

Quines ganes pot tenir una persona de posar-se a cent si després li caurà una bronca del seu crític més ferotge?

Evidentment, quan això passa, si no es treballa des de la normalització de la sexualitat, aquesta persona deixarà de masturbar-se perquè ho percebrà com una cosa negativa (encara que de forma racional sàpiga que no passa res, emocionalment no tindrà cap ganes) i, probablement, deixarà de gaudir de les relacions sexuals acompanyada perquè no sabrà què li agrada i què no. 

Una altra conseqüència del que he explicat anteriorment, és que les dones parlem poc de sexe entre nosaltres. Com se suposa que ens hem d’atrevir a fer-ho si jo mateixa penso que sóc una guarra? Què no pensarà l’altra? Així doncs, el que em passa a mi no ho comparteixo, i per tant, puc pensar que només em passa a mi. Una de les preguntes que em fan més sovint a consulta és “sóc normal?”. Sí. Ho ets. Ho som.

Imagina que ets una dona a qui no li agrada el sexe amb penetració. No perquè li faci mal o no pugui fer-ho (això és disparèunia o vaginisme i s’hauria de treballar a consulta) sinó simplement perquè no t’agrada o prefereixes altres coses que t’exciten més.

Probablement la teva educació sexual (és a dir, el que has après amb l’experiència i/o amb la pornografia i/o amb les pel·lis de Hollywood) t’ha dit que “el correcte” és el sexe amb penetració. Que com a molt uns petonets amb llengua abans, unes mossegades al coll, una mica de tocament de pits i penetració. I que has de gaudir molt amb ella. I que has d’arribar a l’orgasme de forma conjunta amb la teva parella. 

Tot això t’han dit. I a tu no t’agrada. No et sents còmoda amb això, o no sempre. I com s’explica això? Doncs dec tenir alguna cosa malament. Dec ser rara. Dec tenir un problema. No em deu agradar el sexe

No, estimada, no t’agrada el sexe tal i com te l’han venut. Però probablement t’agradi el sexe en una altra versió.

És com allò de que no a tothom li agrada la truita de patata amb ceba. Doncs si no t’agrada i l’has de cuinar tu, la fas sense ceba. O amb pebrots. O amb xoriço. O amb carbassó. O amb el que et doni la gana perquè te l’has de menjar tu, oi?

Doncs això és la veritable revolució sexual femenina. Començar a mirar-nos les nostres vulves, el nostre clítoris i donar-los el que necessiten en cada moment. Conèixer-nos, estimar-nos i respectar-nos el cos. Saber què volem, què ens agrada i què no. 

Per fi podem començar a parlar del que ens agrada*. De com ens fa gaudir un satisfyer o de com ens masturbem. Per fi comencem a posar sobre la taula allò que no hauria d’haver estat amagat mai: el nostre desig. El nostre plaer. La nostra felicitat a través del nostre meravellós cos. 

————

*Podem començar a parlar del que ens agrada de forma oberta en la nostra societat, i depenent de en quins entorns. No ens n’oblidem que hi ha entorns molt repressius i que hi ha dones que viuen en societats en les que encara han de demanar permís a un home per viatjar. Imagineu-vos com deuen viure la sexualitat…