Estem de ple en la segona onada. Un altre cop la pandèmia ocupa la nostra vida. Encens la tele i només hi ha notícies sobre increment de casos, còmput de morts, saturació de les UCIS, personal de salut que no pot més, gent que se salta la quarentena, detinguts per “botellons”…

Non stop. 24h al dia amb això al davant. I vas a parlar amb els amics, i tothom parla del mateix, a casa, a l’escola, a la feina, a les vídeotrucades, als vermuts telemàtics… Parlem contínuament de les restriccions de mobilitat, de les seqüeles que li han quedat al veí, dels confinaments de grups escolars…

Estem davant d’una pandèmia, però els seus efectes no només seran físics, també seran econòmics, socials i psicològics.

Estic de mala llet

En aquestes darreres setmanes crec que totes les persones que han passat per la meva consulta, en algun moment m’han parlat de com els està afectant tota la situació social que estem vivint.

I moltes d’aquestes persones m’ho han dit: “estic de mala llet”, “sento que salto a la mínima”, “estic neguitosa”, “qualsevol cosa em molesta”.

Doncs sí. Moltes i molts estem així. Per què? Doncs és fàcil pensar que es tracta d’una reacció a la limitació de les nostres llibertats. La idea és només sortir de casa per treballar. Només produir. Surt de casa, aixeca’t d’hora, produeix, passa unes quantes hores en una feina (sovint) mal pagada i (també sovint) que no et motiva, i quan surtis de la feina torna a casa. Tanca-t’hi, fins el proper dia que hagis de sortir a treballar.

Tot sovint, torna a una casa que no és còmoda, que no acompleix els teus requisits, perquè el treball (de merda) que tens no et permet pagar-te’n una altra. Tot sovint (massa sovint) torna a una casa on no hi trobaràs ningú, o potser qui t’hi trobes no és la persona o persones que desitjaries veure. I tot això surt a la llum ara.

Seis pasos para calmar el enfado de los niños | Edúkame

De sobte ja no podem refugiar-nos de la nostra vida laboral i/o familiar en les activitats socials i culturals. No tenim la possibilitat de dir “va, anem a sopar aquesta nit a aquell restaurant”. Una fórmula que hem fet servir massa sovint per no haver d’enfrontar-nos a coses que a casa no ens anaven bé.

Però també a les persones que els van bé les coses a casa, els està passant això. Quedar-nos sense activitats d’oci i socials és renunciar a una part del nostre dia a dia que ens omple, que ens motiva, que ens fa tenir ganes que passin els dies perquè “demà he quedat amb la meva amiga”, “divendres anem de concert”, “el cap de setmana ens n’anem de festa non-stop”.

La gent és imbècil

Aquesta frase no és meva (no negaré que en algun moment de desesper

ació l’hagi dit). És una frase que sento a dir molt últimament. La gent és imbècil. Són uns irresponsables. No entenen que s’han de quedar a casa. Quant d’egoisme!

I és que sí, en general, l’ambient que es respira és aquest. Així com a la primera onada teníem aquella sensació de “junts ho farem”, “lluitem tots contra el monstre de la Covid”, “aquesta guerra la guanyarem” (un dia parlarem de les metàfores de la guerra i de per què no serveixen…), en aquesta segona onada moltes persones tenen la sensació que estan soles. Que la resta de gent fa el que li dona la gana. Que “l’únic pringat sóc jo que porto tres mesos sense veure la meva iaia ni els meus nebots”.

Descubriendo el universo emocional: el enfado y la pregunta mágica — Grupo  CreceI això genera malestar. I ràbia. Molta ràbia. I ens convertim tots en policies de balcó. En persones hipervigilants que esperen que el veí la cagui per posar-se a criticar. Que jutgem sense saber què hi ha al darrere de les conductes dels altres. Perquè nosaltres no ho faríem així. No hi ha dret.

Sumem-hi, a més, la sensació que tenim com a societat de que el confinament que vam passar a partir del març i que ens va tenir tancats a casa en una situació sense precedents no ha servit per res. Que tornem a estar a la casella de sortida. Que tot l’esforç fet ha estat en va.

Que les institucions que haurien de cuidar de nosaltres, que haurien de recolzar-nos, ens donen l’esquena i (oh, sorpresa) només miren per elles mateixes.

Petites coses per sentir-nos millor

No hi ha una solució universal. Em sap greu. I fugiu de qui us digui que la té.

Cada persona ha d’aprendre a conviure amb aquesta nova realitat de la manera que pugui. Assumir que les coses ara són així, i que no sabem fins quan. Que sembla una cosa a nivell teòric molt fàcil, però a nivell pràctic és complicadíssim.

Et poso aquí algunes pautes que pots anar intentant incloure en el teu dia a dia per a que no se’t faci tan feixuc. Intenta-ho. No hi perds res.

  • Posa un límit a la quantitat d’informació que reps i envies sobre la COVID. Als grups de whatsapp, a les converses a la feina, amb la família… posa un límit. 10 minuts de parlar d’això i prou. O fes grups de whatsapp lliures de COVID, on estigui expressament prohibit parlar del tema.
  • Augmenta el contacte físic. Sí, ja sé que no pots abraçar a la gent pel carrer, però sí que pots fer-ho amb les persones que estan a casa teva (sempre i quan no siguin COVID positives), i si no, amb qui segur que pots fer-ho és amb tu mateix/a. Toca’t (no necessariament parlo de masturbació), estigues en contacte amb la teva pell, mima’t a través de l’autocura, posa’t cremes, fes-te massatges… el contacte físic és molt necessari i, tot sovint, no pensem en què nosaltres mateixes en som una gran font.
  • Riu. Potser no en tens ganes, però… no trobes a faltar riure? Riure de debò, amb riallades d’aquelles de plorar. Riure ens relaxa i ens fa estar de bon humor. Intenta-ho. Posa’t una pel·li d’aquelles que et fan morir de riure, descobreix podcasts d’humor, posa’t per enèsima vegada una reposició de “humor amarillo”. Intenta-ho, connecta amb el riure.
  • Fes un procés de dol. Sí. Vulguem o no, estem acomiadant una etapa de la nostra vida. No sabem quan la podrem recuperar, i si la recuperem, si serà mai igual de com ho va ser. Sé que sembla dramàtic, però és així. Per tant, fes un procés de dol, tal i com ho faries si haguessis perdut algú. Acomiada’t d’aquella vida, pensa en les vegades que vas ser feliç anant a un concert o al teatre. Focalitza’t en els records bonics i agraeix haver-los viscut. Posa’t un vídeo d’un concert a la tele. Mira’t la col·lecció d’entrades de cine que tens.
  • Aprofita per fer allò que mai tens temps per fer. Un àlbum de fotos dels teus petits o dels teus peluts? Un projecte de manualitats?
  • Busca coses a fer amb la gent de casa. Ara no podeu sortir a sopar fora, però si us agrada la bona gastronomia, aneu al restaurant que us agrada, compreu menjar per endur (així també l’ajudeu) i munteu-vos un restaurant a casa. Convertiu casa vostra en un lloc diferent. Jugueu a que un és el client i l’altre el cambrer o el xef. Mireu una pel·li convertint la vostra casa en un cinema. Busqueu la part divertida a tenir-vos els uns als altres.
  • Fes plans pel cap de setmana. Encara que et semblin tontos. Encara que no siguin més que “veure la pel·li tal”. Això t’ajudarà a que la setmana se’t faci menys feixuga.

Evidentment, això no és la solució a tot, si veus que les coses t’estan afectant molt NO EN DUBTIS, comença a treballar-ho en consulta amb una bona psicòloga que t’acompanyi i t’ajudi a col·locar dins teu tota aquesta incertesa.

Comparteix a les teves xarxes!