El límit de les fantasies sexuals
He rebut una consulta molt interessant.
Tal i com diu la Sexpacier que me l’envia, és sobre un tema que pot portar a moltes reflexions i que, certament, és d’interès.
Bona tarda Sílvia,
M’agradaria plantejar-te un tema que m’ha portat moltes reflexions i crec que pot resultar d’interès, i és el de tenir fantasies dins d’un context de parella tradicional estable. Quan una persona (sigui del nostre entorn, sigui en un context patònic com un actor de cinema) a un li sembla atractiva i desitjable, pot generar fantasies sexuals. Això se suma al fet que, en una relació més o menys llarga, quan ja no queda gaire energia de nova relació, el desig cap a l’altre pot minvar.
Doncs bé, entre aquests dos factors i la motxilla de culpabilitat que una duu a l’esquena, això m’ha portat haver de treballar-me la sensació d’estar sent infidel a la meva parella només per desitjar a altres o pensar-hi i imaginar-hi situacions. És clar que.. Això té un límit? Què passa si jo no em quedo pensant «en Johnny Depp és guapo», sinó que tenint relacions sexuals am la meva parella tanco els ulls i me l’imagino a ell? És un tema que m’ha dut força maldecaps i em porta una mica de corcoll.
Moltes gràcies per avançat
Contingut restringit. Només per a persones subscrites.
Si ja t'hi has subscrit, pots accedir aquí.
Si no ho has fet, ja trigues. Uneix-te a Sexpacio o a Psicoworking.
Si tens dubtes o vols compartir les teves opinions amb la resta, recorda que per a això és el meravellós grup privat de Telegram.
Si vols ser protagonista anònima d’un dels vídeos, escriu-me aquí i respondré els teus dubtes o parlaré del que necessitis en un proper capítol de Sexpacio.
